Zona prohibida (L'Esquelet de la Balena #2) - David Cirici

Títol: Zona prohibida

Autor/a: David Cirici

Editorial: Fanbooks

Any de publicació: 2013

Nº de pàgines: 270 pàgines

Gènere: Ciència ficció

Opinió personal

No havia sentit a parlar d'aquest llibre fins que una de les meves professores me'l va regalar, dient-me que a ella li havia recordat a Els Jocs de la Fam i que, per tant, a mi, m'encantaria. De fet, per ser exactes, aquesta novela és la seqüela de L'Esquelet de la Balena. Però, encara que passi dins del mateix món distòpic, els personatges són uns altres, i jo, que no he llegit el primer llibre, l'he entès perfectament.

La situació inicial de la novel·la m'ha semblat molt fresca i original; la posterior ja m'ha recordat més a altres novel·les del mateix gènere, tot i que també m'ha agradat. Un dels aspectes que més m'ha agradat ha sigut que, encara que no directament, l'autor tracta temes que, normalment, en llibres "adolescents" acostumen a ser tabús, com per exemple les violacions en temps de guerra. Si que és cert que no en dóna gaires detalls, pero no intenta ocultar el fet que aquesta és una situació que es podria donar.
Un altre dels aspectes positius es que he connectat de seguida amb els personatges; per exemple, en Viggo, en Washington i la Daia m'han caigut força bé, però en canvi no puc suportar a l'Anke i a l'Inge. Però no m'han deixat indiferent. Gens.
L'únic que he trobat a faltar són més pàgines. El llibre és molt curt i, en la meva opinió, hauria preferit una mica més de palla i poder disfrutar de més pàgines que no pas que l'autor anés tan al gra i reduís tant el llibre.
Per acabar, he de confessar que m'esperava un final totalment diferent. Potser sóc l'única a qui li ha passat, però no deixava de muntar-me paranoies sobre qui era bo i dolent, que, finalment, han acabat sent totes errònies. En el meu cap, el meu més que probable final era molt coherent i estava pràcticament convençuda que acabaria de la manera que jo havia previst. Així que, he de treure'm el barret davant del David Cirici per aconseguir soprendre'm.

Amb contínues semblances a Els Jocs de la Fam, Zona prohibida aprofita el mateix món distòpic de L'Esquelet de la Balena on col·loca uns protagonistes diferents amb qui t'identifiques molt de pressa. El final és inesperat i m'ha sorprès i l'única pega que he trobat a sigut el curt que era el llibre.

Sinopsi

La Daia i la seva germana bessona, l’Inge, estan internes en una escola isolada al mig de les muntanyes amb un centenar de noies més sense tenir contacte amb cap adult. L’escola, totalment automatitzada i amb professors que no són reals sinó hologrames, oculta a les noies durant anys per procurar que siguin la primera generació d’humans que sobreviuen als efectes d’una gran pandèmia. Inesperadament, una catàstrofe natural inutilitza l’escola i obliga a les noies a marxar i buscar refugi seguint un missatge d’emergència comunicat per les màquines. És el moment d’enfrontar-se al món real, al món després de la pandèmia, on la violència és una forma de vida i res és el que sembla.

La plaça del diamant - Mercè Rodoreda

Títol: La plaça del diamant
Autor/a: Mercè Rodoreda
Editorial: Club Editor Jove
Any de publicació: 1962
Nº de pàgines: 267
Gènere: novel.la psicològica, postguerra

Opinió personal

He d'admetre la meva sorpresa. No m'esperava en absolut la classe de llibre que vaig trobar-me llegint la Plaça del Diamant. Literalment, m'ha encantat, des de les seves primeres pàgines fins al final de l'obra. 

El primer que he de dir és que potser a aquest encantament hi ha ajudat el fet que fós un llibre de lectura obligatòria. Mai m'hauria pensat que diria això, però el fet de treballar el llibre des d'una perspectiva tècnica, a classe, i veure'm forçada a prestar més atenció a aquests aspectes que la que hauria dedicat si es tractés d'una lectura pel meu compte, han permès que les metàfores, els fragments de monòleg interior, i, en general, el mode d'escriure de la Mercè Rodoreda, calés molt més fons en mi. 

Per aquesta raó, és el que més admiro de la lectura: ha aconseguit emocionar-me i espantar-me, m'ha transmès la desesperació, la solitud, la futilitat, la violència, l'angoixa, i moltíssims més sentiments i experiències de la protagonista, Colometa, amb total facilitat i precisió. A través de les figures literàries, especialment els milers de símbols, Rodoreda ha aconseguit també augmentar aquesta transmissió de sensacions, alhora que ajudava a crear un ambient molt més real, al fer que les descripcions anéssin més enllà de descriure els elements físics d'un ambient, connectant-los amb records, sentiments o presagis. 

Com es tracta d'una novel.la psicològica, tot el llibre gira entorn del personatge principal, la Natàlia o, després de poques pàgines, Colometa. La protagonista narra, en primera persona, la seva experiència, molt dramàtica i dura, a la Barcelona de la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra espanyola.  Evidentment, no narra amb detall els esdeveniments històrics, sino que es basa en els esdeveniments personals i les diferents situacions a les quals s'ha d'enfrontar (matrimoni i maternitat, bàsicament), que es veuen totalment marcades i tergiversades per les convulsions que va patint la ciutat i el pais a través d'aquells anys. Per aquesta raó, trobo que no només és una molt bona novel.la psicològica, que m'ha permès acabar entenent i sentint allò que la Colometa sentia; sinó que també descriu perfectament la Barcelona de l'època, des de l'esperit revolucionari fins a la grisor i depressió, ja que, al fer-ho a través dels personatges i la manera en què els canvis els afecten, aconsegueix una descripció molt més realista i, probablement, molt fidel a la realitat.

Resum

Quan la Natàlia se'n va a ballar en un envelat de Gràcia, no sospita pas que la seva vida està a punt de donar un capgirell. Que aquell noi amb ullets de mico li canviarà el nom i li omplirà la casa de coloms i criatures. Ni tampoc que vidrà una república i una guerra. La Natàlia ens explica la seva vida com si no se n'adonés; el pes de la guerra s'hi fa més angoixós com més ingènuament se'ns revela, i la figura de la Colometa va prenent el valor de tota la humanitat anònima.

Presoners del mar - Arturo Padilla de Juan

Títol: Presoners del mar

Autor/a: Arturo Padilla de Juan

Editorial: Barcanova

Any de publicació: 2013

Nº de pàgines: 112

Gènere: Romàntic, Aventures

Opinió personal

En primer lloc, m’agradaria mostrar la meva disconformitat respecte a la sinopsi del llibre que hi ha a la contraportada. T’explica fets que no succeeixen fins a la meitat del llibre, cosa que fa que la lectura no tingui gràcia fins llavors, perquè ja saps què passarà (si no voleu que us passi això, no llegiu la sinopsi de sota, seriosament).
Evidentment, aquest primer retret va dirigit a l’editorial, no a l’autor. Padilla aconsegueix crear una bona història en menys de 150 pàgines. És una història senzilla, mancada d’un argument complex; però, tot i així, no avorreix en cap moment. És més: ha aconseguit sorprendre’m amb el final de l’obra; no m’esperava la manera com aconsegueix lligar les històries dels quatre protagonistes.
El que sí que he trobat és que les converses entre els personatges eren una mica forçades. Moltes de les frases que deien no semblaven naturals ni espontànies. El vocabulari utilitzat era massa formal i trobaves estrany que es fes servir en un context de personatges juvenils.
Així i tot, l’estil de l’autor no m’ha desagradat: igual que l’argument, és senzill, però no es fa tediós ni pesat.
Els personatges han provocat reaccions diverses en mi: l’Oriol i el Trapella he trobat que eren força insuportables  fins als últims capítols, on els he començat a agafar afecte; i la Sara m’ha semblat força insulsa i repel·lent, deixant de banda que sempre s’estava queixant de les seves mancances i que es rendia massa ràpid.
El llibre està dividit en capítols: els imparells els protagonitzen el Trapella i la Sara, i els imparells, la Laia i l'Oriol. M'ha semblat una molt bona idea, i, a més, l'autor deixa amb intriga cada capítol: només desitges poder seguir llegint per saber què passa (tot i que esperar tot un capítol per saber-ho és exasperant i frustrant).
Per finalitzar, m’agradaria comentar la portada. És concordant amb el tema del llibre, tot i que jo potser hauria agafat alguna imatge més cridanera d’una barca, que fos més vistosa. Trobo que la portada actual és massa fosca i sosa, tot i que s’ha d’admetre que la boira li dóna una aureola de misteri i un toc enigmàtic.

Amb un estil senzill i sobri, aquest llibre tan curt aconsegueix atrapar-te i sorprendre't amb el gir final dels esdeveniments. L'únic defecte important que hi puc trobar és el vocabulari poc adequat a la situació i edat dels protagonistes.

Sinopsi

En una platja solitària, un noi roba una barca de pescadors i s’endinsa al mar perquè no vol assistir a les colònies d’estiu on l’han inscrit els seus pares. Una companya intenta aturar-lo, però tots dos acaben dins de la barca en direcció a una cala perduda on només s’accedeix des del mar. Ningú no els ha vist. Ningú no sap on van. I, el pitjor de tot, ningú no els trobarà a faltar en tres setmanes. Què passaria si no pugessin tornar? D’altra banda, una parella de bussejadors, l’Oriol i la Laia, fan la seva primera immersió al mar sols. Amb vint metres d’aigua al damunt, l’Oriol s’atura i mostra un anell de compromís a la Laia, però li rellisca de les mans i cau en una escletxa que hi ha entre dues roques. Ell hi fica el braç i aconsegueix recuperar-lo, però quan intenta treure el braç de l’escletxa, s’adona que hi ha quedat encallat. Mentre fa esforços per sortir-se’n, la Laia comprova horroritzada com se li esgota l’aire de l’ampolla. Què passaria si l’Oriol es quedés sense aire? I quina mena de connexió hi ha entre les dues històries?

Olor de Colònia - Sílvia Alcàntara

Títol: Olor de Colònia

Autor/a: Sílvia Alcàntara

Editorial: Edicions de 1984

Any de publicació: 2009

Nº de pàgines: 330

Gènere: Històric, Romàntic, Misteri

Opinió personal

Aquest és el llibre que ens van fer llegir durant el primer trimestre a català a l'institut. Ja feia temps que el tenia pendent i m'havien dit que estava molt bé, així que he de dir que ja el vaig agafar amb ganes de llegir-lo.
No m'ha decebut gens. Sabia que la trama era complicada i que el vocabulari i l'estil de l'autora eren una mica particulars i més aviat intricats, però això no ha sigut cap impediment perquè el llibre m'agradés:  al contrari, han fet que fos diferent d'altres novel·les.
El que no m'ha agradat gens són els personatges. Mare meva, ni un se'n salvava. I no és perquè no siguin profunds o coherents, sinó que, el ben caracteritzats que estan, fa que cada cop els suportis menys. N'hi ha tants que si els hagués de comentar tots m'hi podria passar dies, però en comentaré dos o tres. El Climent, el protagonista, he trobat que era un home dèbil que no lluita pel que vol i que de seguida es rendeix. La seva filla, la Cèlia, és una noia incompresa per tothom (cosa que et pot generar una mica de simpatia) però a la vegada és remugaira i queixosa. I la Teresa; aquesta dona ja ha sigut la gota que ha fet vessar el vas. M'ha semblat d'un caràcter semblant al del Climent, però a més a més, afegint-li estupidesa.
A més a més, m'ha costat seguir una mica la lectura a causa de la gran quantitat de diàlegs intercalats al mig de les descripcions, sense guions ni indicis de qui parlava en cada moment. Les continues referències al passat, desordenades cronològicament, també dificulten una mica la lectura.
Però, sabent això, és un llibre original i amb un final sorprenent i bastant obert. Això sí, no us el recomano si no us agraden els llibres amb grans descripcions i nombrosos personatges.

Olor de Colònia té un estil peculiar i un vocabulari complex que fan que sigui una història diferent i refrescant. L'únic punt feble són la gran quantitat de personatges que hi apareixen  (amb uns caràcters que he odiat) i els flashbacks, que fan que perdis una mica el fil de la història.

Sinopsi

Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l'església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú?

Ave, Júlia - Nathalie Pons

Títol original: Ave, Júlia

Autor/a: Nathalie Pons

Editorial: Estrella Polar

Any de publicació: 2013

Nº de pàgines: 107

Gènere: Romàntic

Opinió personal

Quan el vaig agafar del prestatge per llegir-lo, no esperava gaire d'aquest llibre. I, efectivament, tot i que no està malament, no és, ni serà mai, dels llibres que m'han marcat a la vida i dubto que el torni a rellegir mai.

El llibre està ben escrit i no avorreix en cap moment, però l'estil que utilitza l'autora és massa infantil i poc treballat: és com si, en lloc d'estar escrivint una novel·la, Nathalie Pons hagués escrit un conte per un nen de 8 anys. Totes les converses i els diàlegs entre els personatges succeeixen amb molta facilitat i poca naturalitat (que a vegades semblen forçats i tot) i gairebé mai expressa els sentiments dels personatges. Així que, els personatges no m'han semblat gaire profunds ni treballats i en ocasions es contradeien bastant.
A més a més, la sinopsi et dóna a entendre que descobreixen la història de la Júlia a partir de fets històrics i en realitat no és així. La professora de la Virgínia, la Sofia, es dedica a inventar-se la història mentre va escrivint una novel·la, amb la qual cosa no és el que va passar de veritat.
I és una llàstima que el llibre no sigui gaire bo, perquè l'argument podia donar per molt i molta qualitat (el llibre podria tenir perfectament 250 pàgines si l'autora hagués inclòs més detalls, més escenes, més moments i no hagués passat tanta via de les converses i actes dels personatges). A més a més, la portada és molt bonica; m'agrada molt la composició de colors i la noia mig estàtua mig humana.

És un llibre amb un estil simple i infantil però que enganxa bastant. Tot i així, crec que de l'argument se'n podria haver tret molt més suc i que els personatges podrien ser més treballats i no tan plans. Si no sabeu què llegir, agafeu-lo, perquè és entretingut, però no us el recomano si teniu altres lectures més interessants.

Sinopsi

A partir de la troballa de l'escultura de la Júlia, una noia romana que va viure al segle II dC a Iluro, l'actual Mataró, la Virgínia anirà descobrint què li va passar i les atzaroses circumstàncies que van marcar la seva vida. La Júlia ens mostrarà el món romà, la seva cultura i els seus costums. I, com la Virgínia, descobrirem que el món no ha canviat tant d'aleshores ençà i que compratim els mateixos anhels, somnis, il·lusions i passions que aquells que van bastir la vil·la de Torre Llauder o van traçar la Via Augusta.

Estripar la teranyina - M. Carme Roca

Títol original: Estripar la teranyina

Autor/a: M. Carme Roca

Editorial: Baula

Any de publicació: 2005

Nº de pàgines: 204

Gènere: Drama

Opinió personal

Per començar, trobo que la portada és molt significativa; al contrari que el títol (que pot referir-se a qualsevol cosa), la imatge de la coberta és molt expressiva. Mostra perfectament el tema de la novel·la: la mà d'un noi engrapant el braç de la noia mentre ella se'n vol deixar anar... realment trobo que reflexa molt bé el tema del llibre.
L'estil de l'autora és àgil i amè, tot i que de tant en quan utilitza algunes paraules de vocabulari estrany. Trobo que no s'ha sabut posar del tot en la pell dels personatges, ja que els protagonistes són adolescents i l'autora del llibre fa força que ha passat aquesta etapa de la vida. Així que en alguns moments, les respostes o maneres de parlar d'alguns personatges m'han semblat forçades o poc realistes, pel simple motiu que els adolescents no acostumem a parlar així.
La protagonista, la Berta, m'ha caigut força bé, encara que he trobat que el seu pas a la maduresa ha sigut una mica accelerat. D'un dia per l'altre passa de ser superficial a ser una persona que mira dins el cor de les persones. No li he trobat gaire lògica. Així i tot, no m'ha caigut malament.
L'Abel, si no fos pel fet que es un masclista controlador obssès, diria que em cau bé i tot. Té alguns comentaris graciosos i els seus moments. I la forma en que manipula la gent i canvia les veritats està molt ben plasmada; realment és un geni en canviar les coses al seu favor.
El Pau m'ha semblat un tou i un negat per tot. Ho sento, perquè representa que és un bon noi, amb ganes d'ajudar, però l'he trobat molt, molt i molt pesat. Massa. És el personatge que m'ha cansat més; veia el seu nom i ja posava els ulls en blanc.
La millor amiga de la Berta m'ha semblat molt pàmfila, de veritat. Es passa tot el llibre gelosa perquè la Berta ha aconseguit un noi guapo. Hola? Realment ets tan superficial i infantil? Però he de reconèixer que cap al final del llibre m'ha fet moltíssima pena.
Hi ha molts altres personatges, com el Dani, el germà de la Berta, la professora, els pares de la Berta... però m'hi estendria massa i tampoc vull això.
El final m'ha agradat i l'he trobat molt poc previsible. No m'esperava gairebé res del que passa en realitat. M'ha deixat amb la boca oberta i de veritat que agraeixo la sorpresa d'aquest final.

Estripar la teranyina és una novel·la autoconclusiva, amb un estil lleuger i àgil però que de vegades fa servir un vocabulari rebuscat que no va d'acord amb el personatge que el fa servir. Els personatges no estan malament, tot i que tampoc són els millors que m'he trobat en la meva vida i alguns són una mica incoherents. Però el final s'emporta la palma: no és gens previsible i et sorprèn molt.

Sinopsi

La Berta, una noia de 16 anys, s'enamora bojament de l'Abel, tres anys més gran que ella i alumne destacat d'una de les millors dibuixants de manga actuals. Al cap de poc d'iniciar la relació, la Berta percep sensacions contradictòries. Atreta pel seu físic, no entrava en els seus càlculs que l'Abel fos tan... possessiu? O està equivocada i és una falsa impressió?

Tremolor (Els llops de Mercy Falls #1) - Maggie Stiefvater

Títol original: Shiver

Autor/a: Maggie Stiefvater

Editorial: Cruïlla

Any de publicació: 2010

Nº de pàgines: 447

Gènere: Romàntic, Ciència-ficció

Opinió personal

La portada és més aviat simple: té el fons blanc amb uns arbres i unes branques de colors marrons i taronges (que en anglès són blaus i grisos) i amb la silueta d'un llop. Tot i així m'agrada força, deixa entendre bastant per on van els trets del llibre.
L'argument, encara que d'entrada sembli un més d'aquests llibres que estan de moda últimament, és original: és tota una altra manera de veure els homes llop; la part de la mossegada i el contagi és la mateixa, però res de bales de plata i de llegendes urbanes. En aquesta novel·la, els homes llops es converteixen en llops quan fa fred, cosa que li dóna a la història un toc de tensió, ja que passa durant els mesos d'octubre i novembre.
El llibre està dividit per capítols, la narració dels quals està alternada entre la Grace i el Sam: a l'inici de cada capítol et diuen el nom del protagonista, hi posen unes fulles (si el narra la Grace) o unes branques (si el narra el Sam) al costat i t'indiquen la temperatura exterior del moment en que passa el capítol, cosa que contribueix a la tensió general per veure quan, finalment, el Sam es convertirà en llop. He de dir que preferia els capítols de la Grace; sortien més coses noves i eren més diferents. Els del Sam eren bastant iguals tots.
La protagonista, la Grace, m'ha semblat molt poc coherent: tan aviat passar de ser una noia tímida, poc comunicativa i cridanera a treure el seu costat salvatge i provocatiu. Sincerament, no m'ha semblat gaire verosímil.
Però el Sam, l'home llop, ja m'ha semblat una altra cosa. És un noi carinyós, simpàtic, amb un gran sentit de l'humor i amb un passat dur del que es vol oblidar.
Després tenim el Jack Culpeper, que és un personatge que no cau gaire bé. És un noi arrogant, malcarat, que té molt mala llet, agressiu i un desagraït. La que sí que cau bé és la seva germana, la Isabel, tot i que al principi cau pitjor que el Jack i tot: és tibada i orgullosa, però posa tota l'ànima en intentar ajudar al seu germà i a la Grace i al Sam. I llavors hi ha l'Olivia, una de les millors amigues de la Grace, que és una obsessionada de la fotografia. A mi tampoc m'ha caigut gaire bé: l'he trobat un personatge molt borde i no gaire carismàtic. Tot i així, al final del llibre es deixa entreveure que té cert feeling amb el Jack, que jo suposo que es convertirà en alguna cosa més al següent llibre.
Però la veritat és que el llibre té un final molt tancat, i no veig com pot continuar la història; tot i així tinc moltes ganes de llegir la continuació, a veure amb què em sorprèn la Maggie Stiefvater.

Tremolor et dóna una altra visió sobre els homes llop, amb uns personatges bons en la seva majoria a excepció de la protagonista, que és  poc coherent. A més a més, té un final tancat, cosa que s'agraeix si no vols llegir les continuacions (que no és el meu cas).

Sinopsis

L'amor et pot fer tremolar, però la gelor de l'hivern, també. I les primeres nevades són perilloses perquè poden arrabassar-te el qui més estimes.

Fa anys, la Grace va estar a punt de ser devorada per una bandada de llops. Inexplicablement, un dels animals, un llop d'ulls de color groc, la va salvar.

Des de llavors, cada hivern, la Grace s'acosta al bosc que hi ha darrere de casa seva i, des de la distància, el llop i la noia s'observen. Quan arriba la calor, la bandada desapereix, i el llop d'ulls grocs se'n va.

Però aquest any la Grace no vol que arribi l'hivern. No vol que arribi mai.

Ha conegut un noi. És un noi normal, però té uns ulls fascinadors, de color groc.

El temor d'un home savi (Crònica de l'Assassí de Reis #2) - Patrick Rothfuss

Títol original: The Wise Man's Fear. The Kingkiller Chronicle: Day Two

Autor/a: Patrick Rothfuss

Editorial: Rosa dels Vents

Any de publicació: 2011

Nº de pàgines: 1211

Gènere: Fantasia, Acció

Opinió personal

Aquest segon llibre comença igual que el primer: ens trobem a la fonda on el Kvothe, el Bast i el Cronista fan petar la xerrada i es dediquen a les seves feines abans de que el taberner comenci a relatar la seva història. També, igual que el primer, la història d'en Kvothe té interludis, on sabem què passa a la taberna Pedra Fita.

Però, a diferència de El nom del vent, la narració és molt més emocionant. Durant el primer llibre només s'explica la seva infància amb un grup d'artistes itinerants, els anys que va passar robant a Tarbean i l'entrada a la Universitat. En aquest llibre, en Kvothe surt de la Universitat i viu moltes més aventures, cosa que fa que a la trama hi hagi més acció, i per tant, sigui més emocionant. També es resolen algunes preguntes que durant el primer llibre queden sense resposta.
Els personatges continuen sent profunds, ben treballats i amb una capacitat per sorprendre't impressionant. Tots tenen una gran complexitat, fins hi tot els més secundàris, i creen una ambientació boníssima i molt ben aconseguida.

El ritme de la novela és lent, potser degut al fet que té més de 1200 pàgines, potser degut al fet que l'autor s'esmerça molt en les descripcions dels llocs i els pensaments del nostre protagonista. Sigui com sigui, tot i que em decanto més per la segona opció, encara que el ritme de lectura és força lent, la novel·la no avorreix; sempre està passant alguna cosa que t'impedeix parar i t'anima a continuar llegint.

L'únic que no m'ha agradat és que l'últim capítol et deixi tant penjat: no acabes d'entendre el que està passant i encara no hi ha data de publicació per al tercer llibre en anglès, així que em tocarà esperar per poder resoldre el misteri del Bast.

Molt millor que el primer llibre en molts aspectes i amb uns personatges deliciosos. La novel·la té un ritme lent però no avorreix en cap moment. I el final és molt sorprenent i estrany, cosa que et fa esperar el tercer llibre amb impaciència.

Sinopsis

Trenc d'alba a la fonda Pedra Fita. És el segon dia i un home es disposa a continuar el relat de la seva vida. La veritable història, la que només ell coneix, força allunyada de la llegenda que li han forjat amb rumors, conjectures i contes de taverna, convertint-lo en un personatge mític: en Kvothe... músic, captaire, lladre, estudiant, mag, heroi i assassí.

Si vols llegir la resenya del llibre anterior vés al link: El nom del vent

Promise

Títol original: The Probability of Miracles

Autor/a: Wendy Wunder

Editorial: Lluna Roja (LaGalera)

Any de publicació: 2012

Nº de pàgines: 359

Gènere: Romàntic

Valoració personal

L'he trobat un llibre divertídissim: els comentaris que no paren de fer la protagonista, la seva germana i la seva àvia et fan riure a cada moment. També l'he trobat molt bonic; t'ensenya com és la vida d'una noia amb càncer, que sap que ja no t'he esperances de viure, però que tot i així la seva família no es rendeix i li van encomanant poc a poc les ganes de viure a ella mateixa. A més a més, et planteja els típics problemes i preguntes que sovint es plantegen els adolescents en una protagonista un tant peculiar.

I, encara que no és el millor llibre que he llegit, si arriba a les vostres mans llegiu-lo, perquè no us en penedireu.

Sinopsis

La Cam necessita un miracle. El problema és que no es pot permetre de creure en els miracles.

Una jove que ha perdut l'esperança. Un lloc en el qual tot és possible. Un amor inesperat.

Un llibre que et canviarà la vida per sempre.

Ales negres

Si vols veure la ressenya del primer llibre clica el link: Ales de foc.

Encara que molta gent em va dir que aquesta segona part era molt millor que la primera, he de dir que no comparteixo aquesta opinió; no em malinterpreteu, no és que el llibre no m'hagi agradat, només que he trobat a faltar la part romàntica característica de la Laura Gallego, això és tot. Però el llibre també està molt bé, es llegeix molt ràpid i té uns personatges meravellosos. Els capítols van canviant de punt principal: ara un el narren centrant-se en l'Ahriel, el següent el seu fill Stor és el focus d'atenció; està bé, perquè fa que agafis carinyo al fill de la protagonista i el vagis coneixent.

En resum, si t'has llegit Ales de foc llegeix-lo perquè val la pena saber com acaba la història, encara que no l'he trobat tant bo com el primer.

Ahriel ha recobrat la seva llibertat i ha aconseguit venjar-se, però encara ha de fer una cosa. Després d'anar a retre comptes als seus semblants a la Ciutat dels Núvols, es disposa a reprendre la recerca de la màgica presó de Gòrlian per recuperar allò que va deixar enrere en fugir. Està decidida a fer qualsevol cosa per trobar-ho, fins i tot interrogar l'única persona que sap on s'amaga. Arribar a ella no serà gens fàcil, però aquesta vegada Ahriel no estarà sola...

El Cor de la Hannah

Encara que al llegir la contraportada m'havia esperat una història completament diferent, la novel·la m'ha sorprès de manera positiva. Els personatges són complexos, encara que algún no és del tot viable, ja que actua de manera diferent en varis passatges del llibre.
L'estil de l'autora és bo, es llegeix molt ràpid i enganxa. Té una manera d'atrapar-te en la història molt peculiar; per exemple, durant els primers capítols no passa gran cosa, però tens moltes ganes de seguir llegint per saber com continuarà.
I l'argument, què dir-ne? Una història romàntica força original, barrejant els amish en una trama amorosa, en una societat que no és la seva, on no poden comprendre les lleis que la regeixen. Una noia sola, innocent i inexperta, que no entén com funciona el món modern, perduda enmig de la gran ciutat de Nova York.
I, tot i que el recomano, he de dir que el final m'ha fet enfadar, tot i que ha estat del tot innesperat. No m'ha agradat la manera com Carmona ha fet acabar tota la novel·la; m'he quedat amb la il·lusió d'un final que no succeirà.


L'amor no en sap res, de distàncies.
Des de les verdes praderies de Pennsilvània fins al cor de Nova York, segueix la Hannah en un viatge inoblidable que et canviarà la vida.
La Hanna és una jove amish de Pennsilvània; viu en un entorn rural, aïllat i rígid, que encara avui segueix les normes i els codis del segle XVII.
El mateix dia que fa 16 anys, es produeix un esdeveniment únic a la història del poble: per primera vegada en dècades, es permet l'entrada d'un foraster, en Daniel, un jove que acaba d'arribar de Seattle epr fer un reportatge fotogràfic sobre els amish.
La Hannah sent de seguida alguna cosa per ell, i en Daniel s'enamora d'ella a l'instant. Inicien una relació que trenca tots els codis de la comunitat. Quan la família d'ella se n'assabenta, prohibeix que es continuïn veient i fan fora del poble en Daniel.
Però la Hannah decideix fugir per anar a buscar-lo a Nova York, on s'enfrontarà a un nou món, viurà tota mena de perills i aprendrà algunes lliçons que mai no oblidarà. 

Quan la llibertat s'amagava a les muntanyes

Aquest és el llibre obligatòri que em tocava llegir aquest segon trimestre a català. Encara que millor que l'altre obligatòri (Balzac i la Petita Modista xinesa), la veritat és que tampoc m'ha agradat gaire. Durant tota la novel·la passa exactament el mateix i, encara que els protagonistes maduren i canvien, la història és sempre igual, de manera que al final es feia una mica tediosa.
Un punt a favor podria ser que es llegeix ràpidet i que l'estil no es fa pesat.
En definitiva, un llibre que no us recomano encara que l'estil sigui ràpid, perquè durant tota la novel·la passa el mateix.


En plena Segona Guerra Mundial, els pobles del Pirineu català estan sotmesos al control social dels nazis i dels seus col·laboracionistes, amb l'oposició del grup dels maquis, que lluita i s'amaga a les muntanyes, En aquest tràgic context, quatre joves s'incorporen a la resistència per a lluitar contra els feixistes arran de l'afusellament del familiar d'un d'ells. En poques setmanes, els joves abandonaran el seu món d'infantesa per a descobrir el conflicte que els ha tocat patir. Les accions dels maquisards i la pressió dels exèrcits aliats després del desembarcament de Normandia marcaran el ritme de la lluita contra el feixisme en aquella zona, amb episodis ben significatius que convertiran el Canigó en el darrer baluard de la resistència al nazisme.

Proposta de llibres 2013

Per començar, voldria desitjar-vos un bon 2013 a tots, ja que no ho vaig fer el dia de Cap d'Any.
Aquest any, m'agradaria tornar a fer el desafiament dels 50 llibres, ja que els dos anys que ho he fet, l'he realitzat amb èxit; us deixaré la meva llista de llibres que m'agradaria llegir-me aquest any:

1. Si no em desperto, Lauren Oliver.
2. La canción de alba, Benjamín Zafra.
3. Cazadores de Sombras. Los Orígenes I. El ángel mecánico, Cassandra Clare.
4. Predestinats, Josephine Angelini.
5. Mujercitas, Louise May Alcott.
6. Roig Robí, Kerstin Gier.
7. Ales negres, Laura Gallego.
8. El temor d'un home savi, Patrick Rothfuss.
9. Tremolor, Maggie Stiefvater.
10. Cor de tinta, Cornelia Funke.
11. Cuando te encuentre, Nicholas Sparks.
12. Querido John, Nicholas Sparks.
13. Mensaje en una botella, Nicholas Sparks.
15. Mandràgora, Laura Gallego.
16. Halo, Alexandra Adornetto.
17. Hush, hush, Becca Fitzpatrick.
18. Paraules emmetzinades, Maite Carranza.
19. Bitterblue, Kristin Cashore.
20. Kàrvadan. La llegenda de l'impostor, Carles Batlle.
21. Promesas incumplidas, Alejandra Balsa.
22. Ana Karenina, León Tolstói.
23. Trono de Cristal, Sarah J. Maas.
24. La muerte llega a Pemberley, P.D. James.

N'heu llegit alguns? Que us han semblat? O potser també teniu algun d'aquests llibres a la vostra llista de pendents? Doneu-me la vostra opinió :)

L'Odissea, d'Homer

D'acord, jo recomano que no em feu gaire cas amb aquesta recomanció, perquè hi ha massa factors que influeixen en la meva opinió:

1. Era un llibre de lectura obligatoria, llegia OBLIGADA.

2. Es un clàssic adaptat. No hi ha cap tipus de llibre en aquest món que jo odiï més que els clàssics adaptats. Ja hi ha molts clàssics que no em fan el pes, però es que adaptats no els aguanto. 

Bé, prosseguim: 

L'Odissea és el llibre per excel.lència. El clàssic dels clàssics, la tragèdia grega per omissió, el viatge iniciàtic model... I el millor de tot és que sí que ho és, i probablement l'original sigui un gran llibre, és interessant pels llingüistes i tota la penya, però no per a fer-ne adaptacions més aviat dolentes i fer als alumnes de tercer d'ESO llegir-se-les. 

A mi m'ha resultat un pal, moolt lent, molts déus, molts adjectius ( a mi al final em posava nerviosa: "Atena dels ulls lluents", "El magnànim Alcínous"...) i moltes mitologies, criatures estranyes, parentescs entre déus, venjances, morts i viatges. Tenia coses bones, es clar: algunes històries eren maques, m'ha resultat un llibre ambientat molt mediterràniament.... Però en general crec que si s'ha de llegir, llegeix-te l'original.
Deixo el resum de l'Editorial Bromera, encara que no hi ha gaire a dir:
Les aventures d’Ulisses en el seu retorn a Ítaca ens endinsen en l’univers mitològic dels ciclops, dels monstres i dels déus immortals de l’antiga Grècia, finalitzant amb l'arribada de l'heroi a la seva pàtria i la derrota, amb l'ajuda de la deesa Atena i el seu fill Telèmac, dels pretendents que acosaven a la seva esposa Penèlope.

Balzac i la Petita Modista xinesa

Aquest era el llibre obligatori de català del 1r trimestre. M'ha decebut molt. D'entrada pot semblar interessant i amb un argument bo, però la veritat és que la novel·la fa fàstic. Et presenten la novel·la amb una situació i context bons (i se'n podria treure molt suc),  però la història és realment de pena; barregen temes sense rellevància en la història, no deixen clars segons quins aspectes, i, per si no fos  poc, hi  han tres capítols on et narra la mateixa escena des de 3 punts de vista diferents, cosa que es fa molt, molt pesada.

El 1971. Com molts milions de joves xinesos en aquells anys, dos presumptes intel·lectuals de ciutat són enviats al camp perquè els camperols pobres els "reeduquin". Tenen disset i divuit anys, i el seu destí és un poble perdut al capdamunt d'una muntanya remota. Allà, en efecte, viuran un capítol decisiu en la seva educació; però serà sobretot gràcies a l'amistat de la Petita Modista i, sobretot, gràcies a una maleta plena de llibres prohibits.

Jane Eyre

Com gairebé tots els llibres romàntics escrits a meitat del segle XIX, durant tota la novel·la no passa gaire cosa, i tot i així no resulta avorrida. Es centra en l'entorn de l'època, les classes socials, els tipus de vida que duien, tot fent reflexions sobre l'amor, la mort, l'entrega a la feina i als demès i altres temes. Tot i així, hi ha conversacions entre personatges (sobretot les que són entre el senyor Rochester i la Jane Eyre) que són complicades d'entendre o de saber de què estan parlant, pel vocabulari elevat que utilitzen i la gran quantitat de metàfores que fan servir. Però a part d'això, el llibre és entretingut, i la història molt bonica.


Jane Eyre, òrfena de molt petita, aprèn aviat a afrontar els entrebancs que la vida li presenta, primer sota la tutela de la seva rica i malèvola tia Reed, i anys després sota el règim opressiu de l'orfenat Lowood, on passarà de ser una nena estoica, maltractada i abnegada a una dona intel·lectual i apassionada amb dificultats per trobar el seu lloc en el món. Modesta, incòmoda, ranca, independent, rebel davant de les injustícies i amb una inquietud no sempre ben entesa, escapa del seu destí quan se li presenta l'oportunitat de fer d'institutriu a casa de Lord Rochester. Però les coses no seran tan fàcils com sembla...

Graceling

Si no teniu res millor a fer, llegiu-la. És una novel·la que et fa passar bones estones, és entretinguda, i que enganxa força. L'argument és molt original, i els personatges estan ben caracteritzats. I el final no és previsible; la veritat, m'ha sorprès bastant la manera com es desenvolupen els últims capítols. Tot i així, com ja he dit abans, agafeu-lo i llegiu-lo si no teniu res més a fer.


En un món poblat de gracelins, persones que posseeixen habilitats o gràcies especials, la Katsa arrossega una dura càrrega: el do de matar. Amb només setze anys, és utilitzada pel seu pèrfid oncle, el Rei Randa, perquè li faci la feina bruta. La Katsa no s'imagina el tomb que farà la seva vida quan conegui el Po, el fort i valent príncep de Liènid.

Foc latent

M'havien parlat molt bé d'aquest llibre, i m'havia pensat que seria completament diferent; de fet, m'he emportat una desil·lusió força gran al llegir-lo. Tothom deia que la història d'amor era molt maca, i la veritat és que és bastant decepcionant. L'escriptora escriu molt bé, però en lloc de centrar-se en l'argument principal de la novel·la, desvaria molt; la novel·la no avança ràpid.
El llibre està dividit en dues parts: la primera encara està força bé, però la segona van ser ganes de l'autora d'embolicar la troca, ganes de continuar una història que ja estava acabada.


La novel·la narra l'aprenentatge vital d'en Pol Caselles -orfe, pobre, fet a si mateix-, la seva educació sentimental i el seu ascens en societat. I tot això en l'època més convulsa de Barcelona: una ciutat esquinçada per les bombes anarquistes, la lluita de classes, el catalanisme emergent i al confrontació religiosa, que culminarà en l'esclat incendiari de la Setmana Tràgica. El món burgès dels personatges, ple de rituals i de secrets, patirà una sacsejada brutal.

Divergent

El millor llibre que he llegit en molt de temps! Impressionant. La trama és boníssima, els personatges m'encanten i no el puc descriure, les paraules és queden curtes. Feia gairebé dos anys que no em llegia un llibre tant bo. Si dic que m'ha encantat no li faig justícia. Des que comença fins que acaba és una intriga constant.
Els personatges estan molt ben caracteritzats; la protagonista m'encanta, que ja té el seu mèrit perquè practicament totes les "heroínes" de les novel·les juvenils són odioses; i el Quatre s'ha convertit en el meu personatge preferit.
L'estil de l'autora m'ha encantat. Sembla un estil normal i corrent, però té alguna cosa que et manté atrapada dins la història.
I finalment l'argument. GENIAL. És original, i els últims capítols no són gens previsibles.


La ciutat de Chicago està dividida en cinc faccions i cadascuna d'elles es dedica a cultivar una virtut particular: Franquesa, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Als setze anys, els joves han d'escollir de quina facció volen formar part definitivament. La Beatrice dubta entre quedar-se amb la seva família o ser qui realment és. No pot tenir les dues coses. I prendrà una decisió que sorprendrà a tothom, sobretot a ella.

Delirium

Si d'entrada heu descartat aquest llibre perquè us han dit que s'assembla molt a la novel·la Junts d'Ally Condie, us recomano que us ho treieu del cap. L'única semblança que poden tenir els dos llibres es que l'escenari on es situa la novel·la (és a dir, la Societat futurista) és bastant semblant amb les regles; i que el noi forma part dels rebutjats per la Societat. A part d'això la trama dels dos llibres és completament diferent, per no parlar dels finals de les dues novel·les.
Us aviso, Delirium no es llegeix, es devora. És d'aquells llibres que te'ls llegeixes amb 3 dies perquè no pots parar de passar pàgines. Només espero que la segona part no em decepcioni; el primer llibre acaba d'una manera molt impactant i de cap manera esperada, i només tinc ganes de llegir Pandemònium per saber com continua. A més trobo que alguns dels personatges estan molt ben caracteritzats i descrits (es nota que l'autora els va pensar amb cura), com la Hanna i la Grace.


Segle XXII. L'Amor ha estat diagnosticat com una malaltia perillosa considerada l'origen de tots els mals de la humanitat. A la Lena li falten 95 dies per a la cura, una operació obligatòria per extirpar tot rastre de la malaltia i entrar a formar part d'una societat uniforme i sotmesa, on tothom té el camí marcat. El compte enrere avança inexorablement cap al fatídic dia de la cura, quan apareix l'Àlex, un membre de la resistència. La Lena haurà de prendre la decisió més difícil de tota la seva vida.