Sempre somrient, com em vas ensenyar

Ahir es va morir una persona que estimava gairebé com si fos la meva àvia. I li vull dedicar aquest escrit que em surt del cor.

Et trobarem molt a faltar. Entrar en aquella casa i no percebre-hi la teva presència serà difícil per tots. Segurament no podré evitar que em caigui alguna llàgrima galta avall.
Encara que últimament no havies estat gaire bé de salut, sempre somreies i ens encomanaves les teves ganes de riure i ser feliç. Contagiaves a tothom amb la teva felicitat; al teu costat ningú podia estar trist, ja que tu l'envoltaves amb la teva aureola particular d'alegria. Ara tu no hi ets, però intentarem que el teu record i el record dels teus llavis arquejant-se perduri en la nostra memòria i ens faci riure al pensar en aquells moments.
Vas estar contenta fins al final, i aquest és l'exemple que vull seguir. Tu volies que ho afrontéssim tot amb un somriure, i això és el que faré.

Amics que cal conservar

Són aquests moments, aquestes ocasions de la vida, quan necessites a algú que et fagi costat i et doni el seu suport, i aquestes poques persones te'l presten i t'ajuden sense demanar res a canvi quan veus qui de veritat t'aprecia i estarà al teu costat en els moments difícils. Saps que pots confiar en ells, però també t'adones que hi ha molta gent a qui no importes el més mínim, i això fereix; hi ha persones que només et demanaran favors, i a l'hora de la veritat, quan t'hagin d'ajudar a tu, balbucejaran excuses, et giraran l'esquena o desapareixeran sense deixar rastre; aquests "amics" no valen res. Però les persones que et vénen a socórrer, els amics que t'ajudaran en tot, aquests són pocs, sí, però molt valuosos, i és important saber conservar-los.

Camp de flors

Ella es rebolcava sobre les flors. L'herba encara era fresca, quedaven rastres de rosada. L'extenció de flors roses s'estenia més enllà del què la mirada podia copsar. Llavors ella es va quedar ben quieta, i amb la brusa rosa, del mateix to que les flors, no semblava que hi hagués ningú allà; per fi podia tenir un moment de tranquilitat!

Els arbres del marge del camí (continuació)

Ell i jo, agafats de la mà, ell i jo, parant a cada banc que trobavem coberts de fulles, per a riure, potser besar-nos.  Som joves, i encara no sabem que tot això potser s'acabarà un dia, que la flama que ara sentim s'apagarà. Però, fins aleshores, som nosaltres mateixos, una parella que comença. 

P.D. Ja que a la Joana no li ve la inspiració i jo no tinc ganes de començar una nova història, desixo aquí un fragment més dels arbres del marge del camí. Si alguna ànima caritativa volgués fer un tros més, que ho pengi als comentaris.

Els arbres del marge del camí

El camí era ple de fulles marrons, amb tons grocs i taronges. I al marge del camí hi havia una filera d'arbres de fulla caduca. Semblava ben bé com si els arbres ens deixessin un camí per a nosaltres sols.

*Ja ho sé, és curtíssim, però no sé com continuar. Porto uns dies que no sé què em passa, però no tinc inspiració ni res...

Les bombolles

La Marta bufava suaument. I d'aquell pal amb el cercle al damunt en sortien desenes de bombolles amb reflexos de colors. I les bombolles de sabó pujaven i pujaven, anaven surant en l'aire... I la Marta se les mirava embadalida, contemplant els colors que ballaven en aquelles bombolles d'aigua i sabó. Quan l'última es va perdre de vista, la nena va tornar a bufar i es va tornar a repetir la mateixa màgia: la màgia de les bombolles...

Ametller florit

L'ocell estava descansant damunt de l'ametller florit. Descansava del llarg viatge que havia fet des de l'Àfrica, on havia passat l'hivern. Allà, a l'arbre, hi havia molts altres ocells com ell: mascles i femelles que intentaven seduir-se, cries menudes que encara no sabien volar i que s'estaven al niu.

I l'ametller, ple d'alegria, contemplava aquell espectacle meravellós: tots els ocells d'un color blau intens reposant a les seves branques.

*Segueixo sense inspiració. No sé què em passa aquests dies.

La rosa cruel

M'has abandonat. Veure la rosa que jo t'havia regalat tirada al terra, aixafada, probablement per les teves sabates negres de taló d'agulla, m'ha destrossat.
És com si em rebutgessis de la manera més brutal, però sense prou valor per dir-m'ho a la cara. Com si veure el meu rostre sumit en la tristesa es fes desistir de la teva decisió de marxar, de deixar-me.
Noto com si les punxes de la rosa vermella que et vaig regalar la setmana passada, se'm claven al cor, just a la part més dèbil, més vulnerable. No saps com sofreixo, si et pogués tornar a veure altra vegada, ni que fos un cop, per entendre perquè m'has deixat d'aquesta manera...
M'has trencat el cor, sé que mai no ho sabràs ni ho podràs entendre, perquè a tu no t'afecta gens el què m'està passant. Només espero, desitjo, poso les meves esperances vanes en què tornaràs algun dia, que tot això no haurà estat més que un malson.

Com una ballarina...

Ara un pas, ara el següent. Un peu davant de l'altre, amb compte, de puntetes, vigilant a no perdre l'equilibri. Els peus gairebé no tocaven al terra, lleugers com una ploma. Si volia entrar a l'acadèmia de ballet havia de fer-ho bé, havia de practicar. Les coses no sortien soles, tot valia una mica d'esforç. Li havia de sortir bé, totes aquelles setmanes de pràctica perfecta no serien en va. Servirien per introduir-la en el futur que ella desitjava, el món per el qual viuria sempre, la seva passió que venerava i adorava: el ballet.

Mirant Ballet Shoes, inspirat amb Posy Fóssil.

Contemplant la lluna

Era allà, a l'ampit de la finestra, observant la lluna. La lluna... No hi havia cosa més preciosa, l'atractiva princesa de la Nit. La llum de la lluna banyava tota l'habitació. La vora de la camisa de dormir fa fregar el finestral, mig obert, per on passava el vent que em feia voleiar la camisa blanca. De cop, el vaig veure, el seu reflex al vidre, el trobava a faltar, recordava tots i cada un dels moments que haviem passat junts... No feia ni dues hores que ens haviem separat, amb un càlid comiat, i a mi em semblava tota una eternitat. No podia viure sense ell, ell era la meva vida.

Les parpelles se'm van anar tancant i em vaig embolicar amb els llençols, a l'espera d'un nou dia, un dia que segur que passaria amb ell.