jueves, 28 de junio de 2012

Llegat

Pots veure les resenyes dels primers llibres de la saga clicant al link: EragonEldest i Brisingr.

La veritat, m'ha encantat. El final potser no és el que jo hauria triat, i m'ha semblat molt trist i una mica depriment (se m'han escapat les llàgrimes, ho reconec). Però el llibre m'ha semblat molt entretingut (no tenia trossos avorrits com els altres) i he agafat molt de carinyo a certs personatges que abans em queien més aviat malament (com la Reina Islanzadí). 


El Genet de Drac cavalca de nou. El llegat arriba a la seva fi, però la llegenda mai no morirà.
No fa gaire tamps Eragon -Botxí de l'Ombra, Genet de Drac- no era més que un pobre noi pagès, i el seu drac, Saphira, només una pedra blava al bosc. Ara el destí de tota una civilització depèn d'ells. 
Llargs mesos d'entrenament i combat han propiciat victòries i esperança, però també han ocasionat pèrdues irreperables. I encara tenen al davant la veritable batalla: s'han d'enfrontar amb Galbatorix. Quan ho facin, hauran de ser prou forts per derrotar-lo. I si ells no poden, no ho podrà fer ningú. No hi haurà una segona oportunitat.
El Genet i el seu drac han arribat més lluny del que ningú hauria pogut somiar. Però podran enderrocar el malvat rei i restablir la justícia a Alagaësia? I si ho aconsegueixen, a quin preu?

sábado, 23 de junio de 2012

Sempre somrient, com em vas ensenyar

Ahir es va morir una persona que estimava gairebé com si fos la meva àvia. I li vull dedicar aquest escrit que em surt del cor.



Et trobarem molt a faltar. Entrar en aquella casa i no percebre-hi la teva presència serà difícil per tots. Segurament no podré evitar que em caigui alguna llàgrima galta avall.
Encara que últimament no havies estat gaire bé de salut, sempre somreies i ens encomanaves les teves ganes de riure i ser feliç. Contagiaves a tothom amb la teva felicitat; al teu costat ningú podia estar trist, ja que tu l'envoltaves amb la teva aureola particular d'alegria. Ara tu no hi ets, però intentarem que el teu record i el record dels teus llavis arquejant-se perduri en la nostra memòria i ens faci riure al pensar en aquells moments.
Vas estar contenta fins al final, i aquest és l'exemple que vull seguir. Tu volies que ho afrontéssim tot amb un somriure, i això és el que faré.

lunes, 18 de junio de 2012

Intocable

Aquesta és una pel·lícula molt divertida, així que si no t'agraden les pel·lícules d'humor, ja t'entrada et recomano que no la vagis a veure. Jo em vaig passar tota la peli tronxant-me de riure. Només vull remarcar també que és una pel·lícula molt maca, amb un missatge preciós, i que val la pena veure-la (sempre que t'agradin les pelis d'humor).


Un milionari que s'ha quedat tetraplegic degut a un accident i l'immigrant que el cuida provinent dels suburbis de París i que acaba de sortir de la presó, construeixen una amistat entre ells, encara que no tenen res en comú i tenen dos maneres molt diferents d'entendre la vida.

miércoles, 6 de junio de 2012

El jardín de las hadas sin sueño

Pincha en el link si quieres ver la reseña del primer libro: El bosque de los corazones dormidos.

Este libro no cumple en absoluto el dicho ese de "Las segundas partes nunca fueron buenas", ya que a mi me ha gustado más ese que el primero. El jardín de las hadas sin sueño ya no tiene frases copiadas de otras novelas, se nota que a la autora le vino la inspiración de golpe. Me ha encantado saber más sobre la triste historia de Robin, y la parte romántica es genial. Si alguno de vosotros se desanimó al ver la reseña del primero, os juro que vale la pena leerlo solo para leer el segundo.


Hay lugares de los que es imposible huir, hay huellas que perduran para siempre.
Clara vive en Londres con una nueva identidad. Ha renunciado a su antigua vida, a su padre y a la Dehesa para proteger el secreto de Bosco. Ahora debe aprender a vivir sin él...
Aunque al principio le parece imposible, poco a poco se va acostumbrando a la ciudad, a las clases y a sus nuevos amigos, y empieza a sentirse una chica normal. Sin embargo, de vez en cuando un extraño presentimiento le recorre el espinazo y pone en alerta todos sus sentidos, como si su cuerpo fuese capaz de detectar el peligro, como si su corazón no la dejase olvidar... y la empujase a volver.