M'has abandonat. Veure la rosa que jo t'havia regalat tirada al terra, aixafada, probablement per les teves sabates negres de taló d'agulla, m'ha destrossat.
És com si em rebutgessis de la manera més brutal, però sense prou valor per dir-m'ho a la cara. Com si veure el meu rostre sumit en la tristesa es fes desistir de la teva decisió de marxar, de deixar-me.
Noto com si les punxes de la rosa vermella que et vaig regalar la setmana passada, se'm claven al cor, just a la part més dèbil, més vulnerable. No saps com sofreixo, si et pogués tornar a veure altra vegada, ni que fos un cop, per entendre perquè m'has deixat d'aquesta manera...
M'has trencat el cor, sé que mai no ho sabràs ni ho podràs entendre, perquè a tu no t'afecta gens el què m'està passant. Només espero, desitjo, poso les meves esperances vanes en què tornaràs algun dia, que tot això no haurà estat més que un malson.
No, no ho facis. No creguis que les coses impossibles passin. Diuen que no hi ha res impossible, però això només ho pensen els més ingenus. Simplement trepitja la rosa ben fort mentre ell et miri, només perquè vegi que tu pots ser tan fort com ell. Perquè ho ets.
ResponderEliminarPrecios relat!
Ui, si conec aqeusta sensació. És terrible.
ResponderEliminarM'ha agradat com has fet servir la rosa per descriure els sentiments. Molt maco.
La tristesa és una sensació que has de pasat, l'has de patir, sino després serà pitjor. Però no t'hi subcumbeixis massa. Després trnarà a sortir el sol i millor si deixes que t'ilumini, disfruta. Clar que tots tenim l'esperançá de que tot hagi sigut un malson, fins i tot hi ha vegades en que ho és. I si no ho és... bon vent i barca nova.
petons